Aixec

La meva foto
Barcelona, Barcelona, Spain
La Cooperativa Aixec és una entitat sense ànim de lucre que neix de la iniciativa de professionals del camp social (educadors/es socials, psicòlegs i pedagogs). Està dirigida a persones amb malaltia mental que particularment desitgen millorar el seu vincle social i qualitat de vida. Tenim un tarannà sensible a la subversió, amb certa apropiació de l'etiqueta de malalt. Des d'aquí la definició ja no la fan els experts, ni es publica en manuals de diagnòstic sinó que la fem les mateixes persones: Somiem desperts, som equilibristes, caminem sobre la corda fluixa, tenim una manera pròpia de definir-nos, som singulars, no volem imposicions, tenim la capacitat de veure la realitat d’un altre color, volem ser escoltats, acariciem l’abisme, així som nosaltres, potser...igual que tu. Allí "¿Quién oye los gritos de los ojos de los locos? Yo los oigo desde aquí, desde mi cama psiquiátrica, me estremece la piel la canción del psicótico, los tímpanos, el vientre (...)" (Cristina Martín)

17 de juny 2009

Representació de Teatre


Diumenge 14 de Juny, són les 6 de la tarda i tot just arribem a la plaça del Fort- Pienc. Nens que corren i juguen al voltant de l’escenari, persones grans que jeuen a les terrasses i als bancs del voltant de la plaça, pares que vigilen als seus fills mentre intercanvien paraules i gestos amb d’altres pares, i tècnics de so i d’altres organitzadors que instal·len els materials necessaris per fer-los arribar la nostra veu. Tots els interessats es pregunten a quina hora comencen les representacions teatrals, d’altres més curiosos comencen a fer les primeres aproximacions i fins i tot intenten entreveure quina serà la temàtica de l’obra. L’ambient és festiu, típic de les festes del barri i els nervis ja fa una estona que han entrat en tots nosaltres, deixant-nos al descobert. Ara som transparents, som emocions, la racionalitat que hem intentat imposar per controlar i dominar la situació està sent substituïda per la il·lusió, els nervis, les primeres pors… tot plegat un conjunt d’emocions que dominen l’ambient i s’apoderen de l’escenari.
I ara si, per fi comença l’acte, primer una petita presentació dels grups que esdevindrem com a protagonistes durant els minuts següents i per fi l’escenari és nostre.
Sis monòlegs són l’estructura que composa la nostra obra i cadascú de nosaltres haurà d’intentar contenir aquestes emocions per donar a conèixer una nova història, un nou personatge que obrirà les portes a una situació quotidiana on l’humor i la sensibilitat seran les seves guies. Sis històries paral·leles que podrien estar succeint en el mateix moment en diferents llocs del món i tot i així no semblen tenir cap tipus de connexió.
Primer una nena petita que mitjançant el joc, les rialles i la imaginació intentarà decidir quina serà la seva nina preferida, la nina que portarà el seu nom i amb la que jugarà. Sembla ser la nina a la que inicialment havia rebutjat, però... trigarà molt en tornar a canviar d’opinió?
Tot seguit entra la Jenny, una noia jove i de barri que intenta despistar i enganyar a l’agent de seguretat d’un supermercat per no ser descoberta en el seu robatori. Implicar a la seva millor amiga i parlar sense gairebé ni respirar és l’eina que utilitza per intentar dissuadir al vigilant però...després d’un llarg discurs, acaba sent descoberta.
I ara ens trobem amb l’Eva, una dona que intenta deixar al seu marit mentre realitza uns exercicis de relaxació per intentar no perdre la calma. Tot i que al principi pot controlar els nervis acaba per deixar els exercicis ja que comença a veure’s dominada per la histèria que li ha provocat la tensa situació amb el seu marit.
Què fa una dona a terra? Aquesta és una mare de família que després de passar un llarg dia treballant té un gran disgust al veure que el nou parquet posat a casa té una gran rallada. Què més li pot passar? Acaba de rebre un gran disgust i decideix posar fi a la situació trucant a la companyia del parquet.
I aquest home assegut amb un ram de flors? Sembla que l’han deixat plantat, però tal i com ens explica no és la primera vegada. Això d’internet li suposa un fracàs ja que cap noia es presenta a les cites. Què li haurà passat a la noia? Aquesta és la qüestió sobre la qual vacil·la el protagonista durant els darrers minuts.
I per acabar, veiem una làpida, sembla ser d’una dona anomenada Teresa, Teresa Antontó... i tot seguit veiem arribar al seu marit. Ell només arribar li canvia les flors, pel que sembla la troba molt a faltar, i gairebé cada dia va a visitar-la. Li explica les novetats i els comentaris de les veïnes, però finalment comprovem que l’home el que vol és descansar, descansar al costat de la seva dona.

I ara si finalitza la nostra actuació, torna la raó i les emocions poc a poc es van esvaint. Però abans de que hagin marxat del tot, abandonem les màscares del nostre personatge i ens abracem tots junts per reduir la tensió viscuda. Realment ha estat una experiència molt positiva, una experiència motivada per el treball realitzat al llarg de tot l’any, una experiència en la que tots hem esdevingut protagonistes, i és que aquesta petita obra de teatre, ara després d’un parell de dies encara ens segueix emocionant.

Què és el que ha suposat per a nosaltres?