Documental "El Factor sensible"

Primer de tot ens agradaria donar les gràcies a Martin i Laura per proposar-nos participar en aquest documental, on entre d'altres coses es mostren diferents mirades sobre les dis-capacitats i capacitats de persones diferents.
El dimecres dia 3 de desembre es va fer el primer passe del documental. "El factor sensible" ens mostra la realitat de diferents col·lectius (retard mental, paralisi cerebral, fibromiàlgia, ceguesa i malaltia mental) encaixonats i etiquetats sota els paràmetres de la dis-capacitat i la suposada normalitat. D'aquesta forma el documental posa en qüestió la construcció social de la pròpia normalitat, ens mostra les diferents mirades socials cap a difernets col·lectius classificats,etiquetats i en molts casos rebutjats i ens deixa gaudir de les diferents capacitats que tenen persones amb sensiblitats i formes de viure diferents.
Així els participants del club social van ser uns dels protagonistes del documental, la gravació del qual va suposar un gir, un punt i apart... i aquestes són les reflexions que ens van suggerir aquell dia:

Silenci...càmera preparada, començem a gravar...el micròfon absorveix cada una de les paraules que diuen fins i tot ens atravessen, deixant-nos veure i comprendre una altra mirada de la vida. Els bojos ens parlen sobre aquesta vida, la nostra, la seva, la teva. Una vida plena de pors, prejudicis, silencis i fractures. Per nosaltres també. Nosaltres i ells, aquesta és una de les qüestions que es van desmuntar al escoltar-los.
Aquestes són les reflexions extretes de la gravació del documental ”El factor sensible” impulsat pel Martin i la Laura, ahir desconeguts, avui els nostres inspiradors. Semblava un dia més, un dia normal, però quelcom ens va passar.

Paraules que poden semblar ingènues, superficials, tendencioses, utòpiques, irrealistes, boges, delirants, en definitiva, paraules susceptibles de ser criticades des dels marcs més convencionals. Aquesta, però, és una mirada poètica de la bogeria que no pretén agradar o desagradar, rebre lloançes o aplaudiments, ni formar part d’un decàleg de bones pràctiques. Aquesta és només una mirada que intenta comprendre una realitat fins avui encorsetada en el discurs psiquiàtric. Per tant, aquest text és una transgressió a la mirada normalitzadora que exclou, separa, classifica i etiqueta sota el vel d’una ciència occidental impregnada de por a la diferència. La por és l’origen de l’exclusió, de l’evitació i del rebuig. Por a ser únic, por a ser exclusiu, singular, por a ser extrany i extranger. Una por relacionada amb l’estar sol. Així, senyalant la diferència es crea la il·lusió de la homogeneitat. És a dir, la il·lusió de la similitud es construeix a partir de l’exclusió del diferent i d’aquelles parts d’un mateix extraordinàries.

A psiquiatras y predicadores



No tienes derecho
decirme si debo o no debo,
nadie es más que nadie,
ni tus libros me valen
porque yo tengo los míos,
y a veces no ha libros,
que la vida es observar
y notar cómo duele
esa misma vida,
en el origen profundo de las venas,
dejar que te voltee y te hunda,
mirar si tiene la forma olvidada
de una ciudad que visitaste
hace años
y queda en el recuerdo.
No tienes derecho
a decirme si soy o no soy,
porque Ser nadie sabe,
que todos somos miedo y alegría
y a la vez agua y hastío.
No tienes derecho, jamás,
ha decirme si valgo o no,
porque no hay números en el alma ni pastillas para el alma,
no hay preció aunque insistan,
vendiéndonos en cada esquina.
No tienes derecho, tú, jamás,
a ser yo.
(Cristina Martín/Princesa Inca 2005:90-91)


Què és realment la bogeria?

Bojal, foll, orat, alienat, anormal, descentrat, desequilibrat, maníac, monomaníac, insà, trastocat, guillat, dement, pertorbat, vesànic, irresponsable, paranoic, esquizofrènic, megalòman, tocat del cap, tocat del bolet, no tenir el cap sa, no estar en bon seny, no tenir el seny complit, tenir una arrel de boig, estar tocat de l’ala, tenir un perdigó a l’ala, no ésser-hi del tot, no estar bé del cap.....

Vivències úniques i màgiques, on a través d’una càmera i un micròfon vam descobrir entre d’altres coses fins on podia arribar la sensibilitat humana. La bogeria és el mitjà per acabar amb els prejudicis, per trencar amb l’homogeneïtat que limita les nostres vides i per qüestionar totes les construccions relacionades amb la suposada i impertinent normalitat. Una normalitat irracional que intenta donar sentit a la nostra existència. Si jo sóc normal, ja sóc, ja penso, i en paraules de Descartes ja existeixo. El boig és aquell qui pensa sense limitacions ni filtres opressors. Però no és aquesta la més meravellosa característica de l’esser humà? El fet de poder pensar lliurement i la capacitat de poder rebre diferents estímuls per jugar i trencar amb les fronteres entre els somnis i la realitat sense saber amb certesa qui serà el protagonista i conductor en les nostres vides. No són els somnis part de la pròpia realitat?

Aquestes reflexions són les que ens van suggerir cadascun d’ells a l’hora d’expressar-se de forma artística i conjunta sobre un mateix pla entre una multitud de diferències que es complementaven una darrera l’altra. Diferents vivències, diferents visions del que era l’art i del sentit de la vida, diferents opinions sobre la mirada prepotent, orgullosa i ortodoxa que fem aquells etiquetats com a normals. Què és el que porta a rebutjar, classificar i exterminar les diferències de persones altament sensibles? Persones que parlen de l’art com a forma de vida o d’expressió, que s’emocionen al explicar el sentit de la pròpia vida, que necessiten de l’amor i l’estima per sobreviure dins una realitat perfeccionista i superficial que els exclou i els discapacita. Per què reclamar o buscar la igualtat si la diferència és innegable, enriquidora i necessària? Per què no lluitar per acceptar i promoure la diferència?


El propi sentit de la igualtat entre persones fa referència a l’acceptació de cadascú de nosaltres com a únics. Tots partim de la diferència, tots som singulars, cadascú de nosaltres és extraordinari i tot i així seguim denominant les diferències com a malalties. La bogeria és anar més enllà de la realitat a través de les il·lusions i les inquietuds, és no conformar-se amb un món sense imaginació, és una càmera més, amb un objectiu i una graduació diferent a través de la qual veiem i entenem la realitat, una realitat subjectiva i objecte de tantes mirades i interpretacions com persones existents. Per què no acceptar la bogeria? Per què no acceptar que algú desitgi escoltar el so de les estrelles? Qui te la necessitat de discapacitar i rebutjar, aquell qui està segur de si mateix o aquell qui té por a la diferència?

Acceptar la bogeria com a forma vàlida i independent de comprendre, explicar i navegar dins la realitat ens deixa descoberts, indefensos i sense la protecció de la acaparadora i paternalista mare normalitat. Per què justifiquem la bogeria com un estat de l’ànima i la ment? Per què reduir-la al “està boig” i no impregnar-la com a característica del propi ésser humà referint-nos sense pànics a l’únic verb que rebutja l’acció? El Ser boig elimina un estat transitori i aïllat de la bogeria, suposa una plena acceptació, una nova i identificadora mirada de la bogeria com a capacitat o característica innata d’un mateix. Què és la bogeria sinó una forma de ser en infinita lucidesa? Un Ser en la plena sensibilitat, un ser receptor insaciable d’estímuls i generador de pensaments, un ser de crisis, de ruptura, portador de sentit i precisament per això d’angoixa i de llibertat. “L’angoixa fa patent en el seu allà el ser relativament al més peculiar poder ser, és a dir el ser lliure per a la llibertat del triar-se i agafar-se a si mateix” (Heidegger, citat per Salinas 1998:21).
El superhome és aquell que fa front al dolorós sentit de la vida i la mort, aquell que suporta l’abisme, el no res, la caiguda dels ideals. Aquell que no necessita una brúixola perquè entén que el Nord ha deixat d’existir i per tant no cal fer front a una realitat unilateral. El superhome és el marginat, l’exclòs, “l’inapropiat”, el desarrelat, és a dir “els que tenen un paper persuasiu d’inspiradors clandestins” (Beaufret, citat per Salinas 1998:23). És el boig un inspirador clandestí? Un ésser que anuncia el pensament pur, que es deslliga de la veritat única, que juga entre la multitud d’idees i intenta mantenir-se en allò insostenible, en veritats perilloses i destructives per a la pròpia existència. Així com la base de la filosofia és el lloc que dóna resposta als misteris de la vida, la bogeria és el lloc on es fon allò personal amb allò filosòfic.
Què és realment la bogeria? Tornarem a aquesta pregunta insistentment al llarg del text. La intenció no és clausurar sinó obrir interrogants incòmodes. El concepte de normalitat té una relació directa amb la resposta a aquesta qüestió. El desig de normalitat és l’aclaparadora tendència a la similitud, a la semblança, ser i tenir com els altres.
Per alguns, les identitats es construeixen des d’aquest anhel de similitud, per altres es construeixen a partir de l’assumpció de l’alteritat. Els bojos són aquells que tenen alguna cosa a dir-nos sempre i quan hi hagi un oïent. La parla va lligada a la possibilitat que algú ho rebi, ho recolli i faci una devolució. L’efecte micròfon ha desvetllat aquest joc de possibilitats, ha propiciat un diàleg amb la bogeria i, més específicament, dins el cor de la bogeria. Ha possibilitat, en definitiva, la seva mateixa desconstrucció. Quan la intel·ligibilitat es construeix desde la invenció de categories excloents aquells a qui s’assigna aquest espai marginal només hauran d’identificar-se amb les esmentades categories per quedar fixats en una radical diferència. Existir socialment significa acceptar aquestes categories, existir significa deixar-se subjugar, atrapar i absorvir. La rebelió, la subversió del boig suposa el risc de mort, ja que hom no pot existir fora de les categories socials.
Entre els bojos i els raonables hi ha un abisme de saber, de filtres culturals i educatius. Filtres i filtres de saber s’interposen entre els uns i els altres, entre bojos i raonables. Així, desde categories, noms, constructes...es tapona l’autèntica comprensió de la realitat. Hom ha de desfer tots els discursos que ha interioritzat, ha de deseducar-se, refer el camí, recorre’l de manera inversa, de tal manera que permeti deslliurar-se dels marcs de coneixement acceptats fins al moment. Tot allò que permet llegir el món i comprendre’l és, precisament, el que deforma altres parts de la realitat. Quedar-se sense marcs de referència no és una tasca senzilla i, sovint, ni una qüestió de voluntat. Ens hem de deixar atravessar per l’experiència per arribar a comprendre el fenòmen de la bogeria. Deixar-se atravessar per l’experiència i els sentits significa acostar-se perillosament a la crisis personal i a la bogeria. Es tracta de trobar allò irracional, allò que no passa per la lògica de la raó, és a dir, “ (...) girar-se cap a l’interior de la mateixa vida, atravessant els sabers, els discursos, els jocs del llenguatge” (Salinas 1998: 26) donant oportunitat a una altra forma de saber, de coneixement que va més enllà dels sentits i l’experiència. Obrint les portes a una nova concepció del que és vida, del que és estar, relacionar-se, somiar. Fet i fet, des d’aquest marc de comprensió, s’imposa una altra definició(s) del que és educació, del que és aprendre i ensenyar.
“no es lo que nos homologa en la normalidad lo que nos hace semejantes. Es porque estamos solos, porque la noche reina, y porque no sabemos, por lo que le cabe al hombre mirarse en los ojos de otro hombre como en un espejo (Morey 2007:31)

Anna Bermejo Navajas
Asun Pié Balaguer
2008